Una altra banda anglesa que acaba d'editar el seu primer disc The Glitterati. Són de Leeds i com la resta de bandes que he anat referenciant últimament ... bon rock'n'roll sense concessions. Au, espero que disfruteu la seva música.
Provinents de Washington, aquesta banda barreja el rock dels 70 i el Soul, amb la poderosa veu de la seva cantant Diana Young-Blanchard com a tret ben distintiu. Vaja, que podrien formar un tàndem perfecte amb una banda com els Bellrays. Tenen tres discos al mercat: Hard Fixed, Nice'n'ruff i el recent Filthy Habits. Molt recomenables ...
Ells mateixos es defineixen com "junkyard carnival punk", són de Nashville i són unes de les grans sensacions ara mateix als States. Rock, blues, country, punk, blues, swing i sabor sureny, salvatge, accelerat i amb molta classe ... i un frontman molt especial, Colonel J.D. Wilkes, són algunes de les seves claus. Diuen que els seus concerts en directe són demolidors ... El seu darrer disc "Pandelirium" és més que recomenable. Apa, salut
Una de les bandes angleses més oblidades dels 90, juntament amb The Dogs d'Amour (ben aviat tindrà la seva entrada). A finals dels 80 editen el seus primer disc A bit of what you fancy que representa un gran èxit a Anglaterra i Japó, portant-los als primers llocs de les llistes d'èxits. Això els permet fer una gira per tot el món, obrint als States per gent com els L.A. Guns o Heart. També participen en festivals amb gent com Cinderella, Skid Row, Iggy Pop, The Cult, The Cramps o Soundgarden. Per culminar aquella primera gira aconsegueixen ser teloners de Rolling Stones. Tot semblava de cara per a que la banda liderada per Spike marqués una època en el Rock anglès. Però l'arribada del grunge i el brit-pop va acabar amb el somni d'aquests nois i amb la publicació del segon disc Bitter, sweet and twisted perden tot el renom que havien aconseguit fins llavors. S'han anat mantenint publicant algun disc i al 2005 van publicar el molt recomenable Well Oiled. A veure si amb el resorgir del rock anglès, els Quireboys recuperen el reconeicement que es mereixen. Si voleu saber alguna cosa més d'ells podeu anar a la seva pàgina web. Apa, salut
Per a mi una de les millors bandes de l'escena de Seattle de finals dels 80 inici dels 90. Per desgràcia la mort del seu frontman, el carismàtic Andrew Wood, va acabar abans d'hora amb la prometedora carrera d'aquest grup. Formada per dos grans de l'escena Seattle Jeff Ament i Stone Gossard (Pearl Jam) van editar un únic LP Apple. Formen part de la seva discografia la compilació Stardog Champion i el EP Shine. Després de la mort d'Andy Wood és va fer el disc d'homenatge Temple of the Dog on posava veu Chris Cornell i fins i tot Eddie Vedder. També hi eren Jeff Ament i Stone Gossard junt amb Matt Cameron (Pearl Jam i Soundgarden) i Mike McCready (Pearl Jam). Una joia de disc que posa "gallina de piel" i que és imprescindible, com ho és el disc de Mother Love Bone. Apa, a disfrutar.
Banda californiana formada pels germans Aaron i Robert Mardo. Hard rock amb tocs dels 70's per passar una molt bona estona. Tenen dos discs al mercat molt recomenables: Mardo i The New Gun. Farien un molt bon doble cartell amb bandes com Supagroup o Wolfmother. Apa, salut Pàgina web de Mardo
Brit-pop is dead!!!! Sembla que per fi a Anglaterra ha tornat el rock, hard-rock i el punk-rock. Bandes com Towers of London, Tokyo Dragons, The Darkness ... estan recuperant l'esperit de bandes com The Cult, The Clash o Motörhead. Lucifer Star Machine acaben de publicar el seu disc Fire in your hole, i conté 11 talls de punk-rock sense més. Apa, salut. Pàgina web de Lucifer Star Machine
Lucifer Star Machine - Disco hard-on (Fire in your hole)
Sent nét de Hank Williams Sr. i fill de Hank Williams Jr., només pots dedicar-te a una cosa, la música. Amb uns inicis que poc tenen a veure amb la música dels seus familiars, ja que tocava en bandes de punk rock, finalment va decidir recuperar les arrels de la música americana i familiar. Tres grans discos Risin' outlaw, Broke lovesick & drifting i Straight to hell formen la seva discografia. En els seus concerts hi ha lloc per a tot tipus de música, des de les seves cançons amb guitarra acústica i violins a versions de Misfits o GG Allin. Si esteu interessats només heu de buscar una mica pel Youtube i veureu del que és capaç aquest home i la seva banda en directe.
Va formar part del projecte Superjoint Ritual fent de baixista, on el cantant és el Phil Anselmo dels Pantera. Un altre indicatiu de la varietat de gustos d'aquest home. Apa, espero que us agradi.
Per a mi, aquesta banda Noruega és una de les millors, junt a Turbonegro, del nou rock escandinau. A diferència de Backyard Babies (Total 13) o Hellacopters (Payin´the dues o Grande Rock) han aconseguit mantenir una discografia impecable on tots els seus discs valen la pena. Jo potser destacaria Soaring With The Eagles At Night To Rise With The Pigs In The Morning i Riding the tiger però potser perquè són els primers que van caure a les meves i mans i són els que més he escoltat.
Per desgràcia, van decidir separar-se al 2005 després d'una gira impressionant. En directe, com els Turbonegro, eren una demolidors. Esperem que algun dia decideixin reunir-se un altre cop. Apa, salut Página web de Gluecifer
Gluecifer - The Year of Mainly Living (Soaring With The Eagles At Night To Rise With The Pigs In The Morning)
Aquesta banda americana d'Ohio barreja a la perfecció el Blues i el rock més clàssic, en la gran tradició de les grans bandes surenyes com Lynyrd Skynyrd o ZZTop. Tenen publicats 5 discs: Double Down (1997), Fat Black Pussycat (1998), No.6 Dance (2000), The Last Men on Earth (2003) i el recent The Mystery Spot (2006). Fins i tot hi ha gent que els col.loca dins del moviment Stoner. Bé, vosaltres mateixos podreu jutjar. Apa, salut Pàgina web de Five Horse Johnson
Five Horse Johnson - Cherry Red (The Last Men on the Earth)
Molts de vosaltres coneixereu bé els grans Supersuckers, però potser no tindreu molt present la carrera en sol.litari del seu cantant i baixista Eddie Spaghetti. Els seus dos discs com a solista tenen per títol The Sauce i Old No2, i contenen alguns temes propis i bastantes versions de clàssics de Bob Dylan, Willie Nelson, Kris Kristofferson, AC/DC o Aerosmith. Una experiència interessant per endinsar-se en la música d'arrels per part d'un personatge únic. Apa, salut.
Sorgits a principis dels anys 90 de la ciutat de Nova York, és una de les millors bandes de punk-rock d'aquella època. Amb molt poc renom, però amb una qualitat i actitud indiscutible, no van aconseguir mai el favor del públic majoritari. Formats per Danny Sage i Todd Youth a la guitarra, Howie Pyro al baix, Michael Wildwood a la bateria i Jesse Malin a la veu van deixar un legat de tres fantàstics discs: D-Generation (1994), No Lunch (1996)i Through the Darkness (1999). Apa, a disfrutar-ho
D Generation - No way out (No Lunch)
El cantant Jesse Malin té una interessant carrera en solitari, una mica allunyat de l'estil punk que el va donar a conèixer amb D Generation, i tendint a sons més de rock clàssic. Discografia: The art of self-destruction, The Heat i el recent Glitter in the Gutter.
Un altre dels països que està donant un gran número de noves bandes de hard/sleazy rock és el Canadà. Els més il.lustres representants són els Black Halos o Danko Jones (a qui ben aviat li dedicaré una entrada), però aquests Crystal Pistols no es queden enrera. Tenen editat un LP amb el seu mateix nom i la veritat és que el nivell és força alt. Veure'm com evoluciona aquesta banda de Vancouver però de moment us deixo amb un video d'una actuació en directe. Apa, salut.
Sembla que la fàbrica de bandes de hard rock escandinau no acaba. Aquesta gent venen de Suècia i acaben de publicar, bé al 2006, el seu últim disc Doin' You Nasty. Bones melodies, guitarres esmolades i en definitiva, una bona dosis de hard clàssic, que no passarà a la història però que et farà passar bones estones tararejant les seves cançons. Apa, salut.
Avui posarem una mica de tranquil.litat i sensibilitat en el blog després dels increïbles Turbonegro ... i qui millor que l'Allison Moorer. És una de les grans figures de la nova música anomenada Americana, on destaca per la seva gran veu i la seva bellesa. Casada actualment amb el també cantant Steve Earle, ja ha editat 6 discs: Alabama Song (1998), The Hardest Part (2000), Miss Fortune (2002), Show – A Live Release (2003), The Duel (2004)(per a mi el millor), i Getting Somewhere (2006). Apa, espero que us agradi i fins aviat.
Grizzlie is back in town i per començar ... TURBONEGRO
Venen des de Noruega. L'ambigüetat sexual forma part de la seva provocació. Els seus membres responen a noms com Happy Tom o Euroboy i el seu himne més emblemàtic és d'allò més explícit "I got erection". Amb aquestes premises un grup està condemnat a triumfar o com a mínim a donar nits de rock a la seva nombrosa legió de seguidors. Podeu jutjar per vosaltres mateixos. Apa, va por ti "capdepoma"
"From the ashes of this golden age of confusion, the denim recruits came to be known as the apocalypse dudes"
