L.A. Guns

És una de les grans bandes de hard rock de L.A. malaïdes. Ho ha tingut tot per triumfar, imatge, actitud, bones cançons ... però mai han arribat al ressó de bandes com Guns'n'roses. De fet, la formació inicial d'aquesta banda estava formada per Tracii Guns a la guitarra i com a cantant AXL Rose. Després de molts canvis de formació, amb la formació dels G'N'R originals pel mig, Tracii Guns decideix tirar endavant L.A. Guns amb un cantant britànic anomenat Phil Lewis. D'aquesta unió neixen tres dels discs més recomenables de hard rock de finals 80 i començaments dels 90: L.A. Guns (1988), Cocked and Loaded (1989) i Hollywood Vampires (1991). Després l'arribada del grunge va fer a aquestes bandes caure en l'oblit. Han seguit publicant bons discs i en la formació actual encara podem sentir la veu de Phil Lewis.

Si voleu saber més d'aquesta banda us deixo el link a la seva pàgina web.

Pàgina web de L.A. Guns

I a continuació algun vídeo ... primer la cançó Never Enough del disc Cocked & Loaded



El vídeo de la cançó One More Reason del seu disc de debut



I finalment la balada The Ballad of Jayne



Apa, salut

Hanoi Rocks

És una de les bandes més influents del Rock dels anys 80. Bandes com Guns'n'roses, Skid Row, Motley Crue, Poison o més recentment, gent com Backyard Babies han reconegut la gran influència que han tingut en el desenvolupament del rock dels últims 25 anys. La formació original formada per Michael Monroe (cantant), Andy McCoy (guitarra), Sami Yaffa (baix) i Nasty Suicide (guitarra) inicia l'any 1981, des de la freda Helsinki, la seva discografia amb el disc Bangkok Shocks, Saigon Shakes, Hanoi Rocks. Segueixen discs com Oriental Beat (1982), Self Destruction Blues (1982), Back to Mystery City (1983) i Two Steps from the Move (1984). Durant aquest periode també editen un parell de directes. Poc després la banda es separa, després de la tràgica mort del bateria Razzle en un accident de cotxe, al volant del qual anava el Vince Neil de Motley Crue.

Durant gairebé 20 anys, hem tingut les diferentes carreres en sol.litari dels seus membres com Michael Monroe o Andy McCoy, bandes com Demolition 23 i més recentment el projecte de Sami Yaffa amb els seus Mad Juana (tots ells molt recomenables). En els últims anys sembla que Hanoi Rocks han tornat a la carretera amb Michael Monroe i Andy McCoy, i un parell de discos molt interessants: Twelve Shots on the Rocks (2002) i Another Hostile Takeover (2005).

Si voleu saber més coses d'aquesta banda us deixo dues pàgines web.

Pàgina web Hanoi Rocks (oficial)

Pàgina web Hanoi Rocks

Vídeo d'una de les grans balades del rock, Don't you ever leave me



Vídeo de la cançó Tragedy



I finalment la cançó Boulevard of Broken Dreams



Apa, salut i fins aviat

Monster Magnet

Monster Magnet és una de les bandes de rock més sòlides dels darrers anys. Tenen una discografia impecable que inclou 6 discos i algun recopilatori, dels quals cal destacar Superjudge, Dopes to Infinity i l´increïble Powertrip. El seu darrer treball Monolithic Baby! recupera els millors Monster Magnet. De la seva música s´ha dit moltes coses, des de que són els pares del Stoner rock a Space Rock Sound. No sé, tenen grans influències de les bandes dels 60's i 70's, rock i psicodelia ... un viatge al.lucinogen.

Per a que pogueu valorar per vosaltres mateixos us deixo un parell de videos i la seva pàgina web.

Pàgina web de Monster Magnet

Vídeo de la cançó Powertrip:



Directe amb la cançó Negasonic Teenage Warhead



Apa, salut

Bandes curioses ... Morphine

Tot i que mai he sigut un gran fan d'aquesta banda, m'ha fet gràcia dedicar-li una entrada. Aquesta curiosa banda estava formada per Mark Sandman (cantant i baix), Dana Colley (saxofonista), Jerome Deupree/ Billy Conway (bateria). Com podeu veure la instrumentació de la banda ja era curiosa, però tenint en compte que Mark Sandman tocava un baix amb dos cordes i que Conway podia tocar diferents tipus de saxofons o similars, us podeu imaginar com de curiós devia ser el seu so. Una barreja entre jazz, blues i rock amb el toc molt personal de la veu de Sandman. Discs com Cure for Pain o Like Swimming són molt recomenables. Per desgràcia el cantant va morir l'any 1999 d'un atac de cor en una actuació.

Us deixo amb el vídeo de la seva cançó Buena del disc Cure for Pain



I la cançó Honey White del disc Yes

Mother Superior

Aquest trio de rock de Los Angeles format per Jim Wilson (cantant i guitarra), Jason Mackenroth (bateria) i Marcus Blake (baix) són una de les grans bandes de rock en directe dels últims anys. Donats a conèixer com a la banda que acompanyava a Henry Rollins, poc a poc han anat construint una sòlida carrera en sol.litari en la que destaquen els seus darrers albums 13 Violets i Moanin'. En aquests discs el productor ha estat Wayne Kramer, el mític membre dels MC5, que s'ha declarat un gran admirador d'aquests tres grans músics. Un dels seus grans forts són els directes, dels quals no pots fer res més que sortir amb un ampli sonriure d'orella a orella, pensant la sort que has tingut de veure'ls. Si voleu saber més cosetes d'ells us deixo la seva pàgina web

Pàgina web de Mother Superior

I també us deixo amb algun vídeo. En primer lloc la cançó Get that Girl del seu darrer disc Moanin.



I un video de la cançó Fuel the Fire del seu disc 13 Violets



Apa, salut

Patti Smith

Vaig tenir l'oportunitat de veure aquesta llegenda viva de la música fa un cert temps al Palau de la Música (Barcelona). Va ser un concert molt emocionant i del qual guardo molt bon record. Aprofito aquest blog per oferir-li un petit homenatge a aquesta gran dona. Aquí us deixo amb un dels seus grans himnes. Espero que algun dia serà una realitat i podrem demostrar a tots aquells líders mundials que diuen actuar en nom nostre (quan ho fan en el seu propi) qui té realment la força ...

PEOPLE HAVE THE POWER

I was dreaming in my dreaming
Of an aspect bright and fair
And my sleeping it was broken
But my dream it lingered near
In the form of shining valleys
Where the pure air recognized
And my senses newly opened
I awakened to the cry
That the people / have the power
To redeem / the work of fools
Upon the meek / the graces shower
Its decreed / the people rule

The people have the power
The people have the power
The people have the power
The people have the power

Vengeful aspects became suspect
And bending low as if to hear
And the armies ceased advancing
Because the people had their ear
And the shepherds and the soldiers
Lay beneath the stars
Exchanging visions
And laying arms
To waste / in the dust
In the form of / shining valleys
Where the pure air / recognized
And my senses / newly opened
I awakened / to the cry

Refrain

Where there were deserts
I saw fountains
Like cream the waters rise
And we strolled there together
With none to laugh or criticize
And the leopard
And the lamb
Lay together truly bound
I was hoping in my hoping
To recall what I had found
I was dreaming in my dreaming
God knows / a purer view
As I surrender to my sleeping
I commit my dream to you

Refrain

The power to dream / to rule
To wrestle the world from fools
Its decreed the people rule
Its decreed the people rule
Listen
I believe everything we dream
Can come to pass through our union
We can turn the world around
We can turn the earths revolution
We have the power
People have the power ...



Us deixo amb un vídeo de la seva cançó Horses



i Mother Rose del seu darrer disc Trampin'



Apa, salut.

Screaming Trees

Són uns dels grans outsiders de l'escena de Seattle, juntament amb els Mudhoney. Mai van arribar a tenir la popularitat de Nirvana o Pearl Jam, ni el reconeixement de bandes com Soundgarden o Alice in Chains. És estrany, perquè discs com Sweet Oblivion o Dust mereixerien estar entre els grans discs de la història del rock. Els Screaming Trees estaven formats per Barrett Martin/Mark Pickerel (bateria), els germans Gary Lee (guitarra) i Van Conner (baix), i com a cantant la profunda veu de Mark Lanegan. En l'actualitat podem seguir disfrutant de la carrera en solitari de Mark Lanegan que de ben segur algun dia li dedicaré una entrada. Bé, us deixo amb un parell de vídeos dels seus darrers treballs.

Screaming Trees - Nearly lost you



Screaming Trees - Witness (a la guitarra està el Josh Homme de Kyuss i Queens of Stone Age)



Apa, salut

Bandes Oblidades (I)

Sabeu aquelles bandes que descubreixes per casualitat, que no arriben a tenir gens de repercusió, que sovint sembla que només coneguis tu i que els hi acabes tenint una debilitat especial. Doncs si, ha arribat el moment de que els hi sigui reconegut el seu mèrit.

Començarem amb els Salty Dog y els The Big F. Dels Salty Dog només conec el seu primer disc, Every Dog Has Its Day que va se publicat l'any 1990. La veritat és que seguir el rastre d'aquesta banda és molt difícil i només us puc dir que eren de Los Angeles i estava formada per: Jimmi Bleacher (cantant), Pete Reeven (guitarra), Michael Hannon (baix) i Khurt Maier (bateria). Van fitxar per Geffen quan aquesta companyia havia adquirit als Gun´n´Roses. Malgrat tot mai van arribar a res ... Cançons com Come Along, Ring my Bell o Cat's got mine podrien ser clàssics però que mai han arribat a res. Amb un so que recorda de vegades a Cinderella, AC/DC o Led Zeppelin m'han fet passar estones molt entretingudes. El vídeo que he trobat és de la cançó Come along.



La segona banda és The Big F. Nascuda de les restes del grup Berlin (que va tenir una cançó a la BSO de la pel.lícula Top Gun) editen al 1988 el seu primer disc titul.lat com ells. La veritat és que només he escoltat aquest disc i no conec la resta de la seva discografia que consisteix en Patience Peregrine i Is. Cançons com Kill the Cowboy (és el vídeo que he penjat) o Killing Time són una pena que no hagin arriba mai a enlloc. Que hi farem ....

Pàgina web the The Big F



Aprofito per donar les gràcies al meu amic Jordi, que gràcies a ell vaig conèixer aquestes bandes i moltes altres (per cert, recordes d'on vas treure aquests discos?) ..... CONTINUARÀ ....

Salut

The Black Halos

" ... lo prometido es deuda ..." i ja tornem amb el rock en el seu estat més pur i salvatge. Els Blacks Halos són una banda canadenca capitanejada pel seu cantant Billy Hopeless (una autèntica bèstia a l'escenari) i el guitarra Rich Jones. Per a mi són una de les millors bandes de rock actual, amb un directe que tothom diu que és demolidor. Tenen tres discos al mercat, tots molt recomenables, que són The Black Halos, The Violent Years i Alive Without Control. Espero que us agradin.

Com sempre us deixo el link a la seva pàgina web i un parell de vídeos:

Pàgina web de The Black Halos

The Black Halos - Three Sheets to the Wind:



The Black Halos - Mirrorman



Salut